Joan Vila Cinca és una figura clau alhora d’entendre el desenvolupament artístic de Sabadell. A la seva condició de pintor, cal afegir-hi l’important paper com a professor de futures generacions d’artistes. La seva tasca docent s’inicià a les Escoles Pies, continuà a l’escola de dibuix i pintura que obrí a l'Acadèmia de Belles Arts i finalment a les aules de l'Escola Industrial d'Arts i Oficis. A més, Vila Cinca ha estat un dels promotors artístics més importants que la ciutat ha tingut. Fundador i membre de l'Acadèmia de Belles Arts, de l'Escola del Treball i del Museu de la Ciutat. D'altra banda, l'atracció que sentí per l'arqueologia el portà a iniciar, juntament amb l'arqueòleg Vicenç Renom, les excavacions de Can Marata i el poblat d'Arraona.

L'aprenentatge de Vila Cinca es va iniciar al taller de l'escenògraf barceloní Francesc Soler i Rovirosa. Després va estudiar a Llotja, on va tenir com a mestres Antoni Caba i Casamitjana (1838-1907), Ramon Martí Alsina (1826-1894) i Lluís Rigalt i Farriols (1814-1894). Igual que Joan Figueras, Vila Cinca freqüentà durant aquests anys el taller de Tomàs Moragas, on va conèixer a Santiago Rusiñol.

Pensionat per l'Ajuntament de Sabadell, va ampliar estudis a Madrid. A l'Academia de San Fernando hi va estar cinc anys. L'estada a la capital l’aprofità per conèixer de prop l'obra dels grans mestres i fer còpies al museu del Prado. A més, durant aquest sojorn pintà, servint-se d’una pinzellada gruixuda petites, notes plenes d’espontaneïtat.

La primera exposició promoguda per l’Acadèmia de Belles Arts va tenir lloc el 1882. Vila Cinca, com a fundador, no hi podia faltar i va ser dels que més peces va presentar-hi, només el superà Meifren. Abans d'aquesta col·lectiva ja havia mostrat els seus quadres a Olot.

De tornada a Sabadell, la temàtica de les seves obres es va anar definint. Les escenes de la vida rural i de caça, els paisatges del Vallès, els animals domèstics, els bodegons i els retrats configuraran el seu programa.

L'any 1887 es va donar a conèixer a l'Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid amb l'obra Toque de ánimas (cat. 837). El 1891 i el 1894 participà respectivament en la primera i en la segona Exposició General de Belles Arts de Barcelona. L'any següent torna a participar a l'Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid, en aquesta ocasió amb Bautizo i Vetlla paternal, aquesta darrera premiada amb medalla de tercera classe.

L'any 1896 va ser nomenat membre honorari del Cercle Artístic de Sant Lluc i va exposar a la Sala Parés. L'any següent, 1897, va obtenir la medalla de bronze a Arcachon-les-Bains amb la pintura Deures humans.

A l'exposició barcelonesa de 1898 va presentar Estudios (cat. 108) i Ya cayó uno (cat. 288).

A partir d'aquest moment anirà participant en força col·lectives i la seves obres rebran diversos premis. Entre altres, cal esmentar el Diploma d'Honor que obtingué amb el quadre Les Flors Silvestres presentat a Madrid al Progreso del Palacio de Cristali la Medalla de l'Exposició Hispano-Francesa de Saragossa de 1908.

Així mateix, d'ençà de 1910 exposà regularment a la Sala Parés de Barcelona. El mes de setembre de 1919 féu una exposició a l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.

El 1927 presentà la seva producció a l'Ateneu de Girona i a l’Associació d'Estudiants de l'Ateneu Igualadí.

En l'etapa final de la seva vida, Joan Vila Cinca continuà exposant. El 1930 va fer dues exposicions individuals a la Sala Barcino i una a les Galeries Laietanes el 1934.

El 1932 la ciutat li va oferir un homenatge. El Patronat del Museu de la Ciutat el va nomenar Membre Honorari. L'Acadèmia de Belles Arts va oferir una retrospectiva de la seva obra i la Comissió Organitzadora va preparar diverses exposicions sobre els seus contemporanis i deixebles. L'any següent, Vila Cinca va donar un nombre important d'obres seves al Museu de la Ciutat.

Gràcies en part a aquesta donació, el MAS conserva una àmplia representació de la seva obra. En total són més de cent-cinquanta peces, la major part reproduïdes en el catàleg de 1999. A l'exposició permanent se'n mostren 19 i la resta forma part de la reserva. D'entre aquestes obres cal destacar, per l'interès, una àmplia col·lecció d'apunts corresponents a l'etapa de aprenentatge, Dol per un infant, de 1894, que ens apropa a la pintura realista, i alguns teles representatives del gènere paisatgista en què tant es prodiga.

Llegiu més: PAISATGE DE SABADELL