Format amb Joan Vila Cinca. Ben aviat va travar amistat amb Joaquim Mir, l'obra del qual l'influenciaria en un primer moment fent que les seves teles s'impregnessin de colorisme. Malgrat això, la producció inicial de Durancamps, fins que es traslladà a París el 1926, segueix unes coordenades molt clàssiques i acadèmiques. Aquest conservadorisme artístic l'havia forjat amb les constants visites als museus tot observant les obres de Velázquez, el Greco o Tintoretto, i adoptant al mateix temps certes influències postimpressionistes.

Es va donar a conèixer al públic en una exposició col·lectiva el 1915 a l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. La primera exposició important va fer-la a les Galeries Laietanes el 1917, on tornaria a exposar el 1918, 1920, 1921 i 1934. Durancamps va prendre part en molt poques exposicions oficials, ja que els sentia aversió. El 1924 i 1925 exposà a la galeria d'art El Camarín. El 1928, va realitzà els murals –vuit plafons de temàtica popular– que decoren la casa de la vila del Poble Espanyol de Montjuïc, que fou construït amb motiu de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929.

El 1932 exposà a la Sala Parés, que posteriorment esdevingué la galeria "oficial" de l'artista ja que hi exposava anualment.

A París, obrí la seva pròpia galeria que duia per nom La Fenêtre Ouverte. Cézanne, Dalí, Derain, Dufy, Marquet, Matisse, Miró, Picasso, Vlaminck... foren alguns dels artistes que hi exposaren. Això li va permetre introduir-se dins l'alta societat parisenca, ja que, tal com afirma Francesc Miralles: "A París, Durancamps no hi busca un estil o una tendència per seguir i incorporar-s'hi, hi busca el seu llançament artístic internacional. Busca consagrar-s'hi, busca consagrar-se".

A la capital francesa, Durancamps continuà conreant una pintura molt personal de tall realista i tradicional, i incorpora al seu repertori habitual –natures mortes i retrats– les vistes dels carrers de París.

L’estada a París es perllongà fins el 1939, i amb l'esclat de la Segona Guerra Mundial decideix retornar. Si bé fixà residència a Barcelona freqüenta diverses poblacions catalanes com Cadaqués, Sitges, Gurb de la Plana... que es convertiran en localitzacions per a les seves obres. A partir d’aquest moment fa freqüents exposicions a Barcelona i Madrid.

Durancamps va mantenir sempre uns estrets contactes amb el mon artístic madrileny i no hem d'oblidar que era un assidu visitant del Museo del Prado. Fou precisament a la capital espanyola, a l’Ateneo, on va pronunciar la conferència "Lacras de la pintura actual" (1950). Hi manifestava una forta oposició a l'art d'avantguarda i criticava els ismes, els quals considerava corrents superficials. Aquesta opinió de rebuig a l’avantguarda la reflecteix també en diversos escrits. Ell sempre expressà una especial preocupació per la tècnica pictòrica. Treballava amb colors matisats i plans, en què dominaven els colors foscos (marrons, negres i grisos) contraposats amb taques més petites de colors brillants.

El 1936, l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell li dedicà una exposició-homenatge i el 1959 va rebre de l’Ajuntament la Medalla de Plata de la Ciutat. El 1973, l’Ajuntament li féu un nou homenatge que Durancamps agraí donant al MAS vint-i-una obres.

El MAS conserva més de trenta peces de l’artista de temes molt diversos: retrats, paisatges, natures mortes, marines, escenes populars hispàniques (processons religioses)... que donen una visió completa dels temes que pintà.